Cap al cel obert

Canvi de look

2006-07-24T00:11:00.000+02:00

Aquest bloc canvia d'adreça, a partir d'ara podeu seguir veient els meus comentaris a tracalet.blocat.com

Treure's el carnet de conduir...

2006-07-10T15:42:00.000+02:00

Ara per ara, m'he trobat amb dos factors clau fent les classes pràctiques per treure'm el carnet:

1.- Tinc la coordinació al cul. Llàstima que hagi de conduir amb les mans i els peus.

2.- El meu professor té una manca evident d'activitat sexual. Espero pel seu bé (I pel meu si no em vull fotre la primera nata fent pràctiques) que ho resolgui aviat.

Seguirem informant.

Les tardes del Cinema Catalunya (I)

2006-07-06T21:53:00.000+02:00

Bogart baixa del cotxe. S'espolsa la camisa i camina, pas ferm, cap al portal de casa seva quan, de sobte veu Astor que es llança pràcticament al seu damunt. Està cansada i camina fent tentines. La veu se li talla. Ell la sosté en els seus braços i ambdós desapareixen rere la reixa de l'ascensor.

Tu entres per la porta del cinema, ja et coneixen, piques l'ullet a la noia de la taquilla i t'asseus en una de les butaques del darrere. Avui és el darrer dia que la projecten, però les emocions segueixen sent les mateixes. Una cosa canvia, però: ara ets capaç de resseguir el diàleg amb els llavis. La pel·lícula està en la darrera escena, gairebé, t'ha emprenyat arribar tard, però ara hi penses bé i no et fa res. Així és més interessant, directe al gra, com deia el propi Sidney Greenstreet. Mires un instant al teu voltant i no hi veus ningú, aprofites per acomodar-te prenent dues butaques.

Plànol fosc des de l'interior del pis de Bogart. Se sent fressa d'un pany. De cop s'encenen els llums i es veu a Bogart agafant Astor en braços entrant a casa. Però compte Humphrey! Aquest Cook, actor de sogona d'espera armat darrere la porta! Era inevitable. Dins el pis els esperaven Greenstreet "el gros" i Peter Lorre, aquest darrer amb un parell d'automàtiques sota el braç, no fos cas. La cosa es posa tèrbola i Bogart decideix negociar...

Passa-que-t'he vist

2006-06-28T14:21:00.000+02:00

ELL

Aquell matí de juny en Jordi havia procurat empolainar-se força. A quarts d'una havia quedat amb l'Èlia, una noia que no coneixia personalment, però amb qui havia parlat molt per Internet. Es van trobar fa uns mesos en un xat, i des de llavors tenien gairebé cada dia una conversa, bé per Internet mateix o bé telefònica, fins avui. No havien quedat abans perquè ella és de l'eixample de Barcelona, i en Jordi no hi podia anar fins havent acabat el curs. I evidentment no es volia resignar que l'Èlia pugés a Girona, no volia deixar passar vés a saber quina oportunitat. Ara ell estava enllestint tercer de filosofia i vivia tot sol en un pis a la ciutat.

A fora feia un dia radiant. Tot i que eren quarts de vuit del matí, mentre en Jordi esmorzava el seu habitual suc de taronja amb pastanaga, el sol ja despuntava amb força, cosa que el va fer content. Havien quedat a Vilassar, on els pares de l'Èlia tenien una torreta noucentista per passar els caps de setmana. Aquell dia havien d'estar fora, a Guipúscoa, de vacances, de manera que tenien tota la casa per ells sols. Sense saber ben bé per què, ell se sentia especialment guapo, aquell matí. I devia ser veritat, perquè de camí cap a l'estació de tren va sorprendre un parell de noies de quinze anys mirant-lo descaradament i xiuxiuejant entre ells. Fantasies seves o no, se sentia content, feliç.

Era un quart de nou quan s'apropava a la taquilla i comprava el bitllet. Només anada, si us plau.

En Jordi no ho sap, però aquells dies que no em podia connectar, que li deia que tenia classe de dansa, jo pujava a Girona. Al principi només era un joc. Farta de llegir les històries de na Lònia Guiu, em va entrar l'ànsia de ser jo, Èlia Fontanals, vint-i-dos anys acabats de fer, la protagonista de la meva pròpia novel·la. D'entrada no sabia gaire com fer-ho, només tenia d'ell una fotografia, que es deia Jordi, a seques, i que vivia al Barri Vell de Girona. Una agulla en un paller, vaja. Però com que no tenia res a perdre, vaig decidir-me a fer cap allà. El primer lloc on vaig anar, va ser el correcte. Pura xamba, és clar. Era una terrassa d'un bar col·locat estratègicament entre els carrers del laberíntic Barri Vell. Tenia clar que podia ser que en Jordi no fos client d'aquell lloc, però estava segura que, si més no, el veuria passar, casa seva no podia ser massa lluny. Potser l'estona van ser quatre o cinc cerveses, que, tot i buidar-me la butxaca, em van ajudar a destensar la situació i a relaxar els nervis que duia tot el dia, però al final el vaig veure. Venia d'un carreró estret i va aparèixer gairebé de sorpresa. I de tanta boira que portava al damunt, de poc me'l deixo passar. Era tal i com sortia a la foto: Baixet, moreno, no especialment maco però sí molt sexi. Tenia allò que en diem un “no-sé-què” que m'agradava molt. Ell va anar directament cap a una taula on hi havia un grup de vuit o deu persones, va demanar la cervesa de sempre, i amb parsimònia, es va començar a fer el mai de sempre. Unes tres o quatre cerveses més tard, quan ja fosquejava, en Jordi es va aixecar de la taula, va pagar i va marxar, i jo em disposava a fer el mateix gest quan vaig veure que entrava just al portal del davant. Vaig comptar: un, dos, tres, quatre,...quinze segons. No falla, al segon que feia setze es van encendre els llums del segon pis. Estava aixecant-me poc a poc, com podia, per pagar i marxar, no fos cas que perdés el tren de tornada, quan un dels nois que estava a la taula d'en Jordi, ara del tot buida es va atansar a mi i em va demanar si podia seure. Jo li vaig respondre amb un somriure, que volia dir que sí, amb prou feines podia articular un mot.

Vam començar a xerrar (més ell que no pas jo), i em va explicar que es deia Marc, que vivia a Girona de feia pocs mesos, i va resultar que també era de Barcelona, curiosament del mateix barri que jo. Vam connectar força ràpid i bé, era un noi molt maco. El problema va venir quan em va demanar què hi feia allà, si no era molt demanar. Jo li vaig respondre amb evasives, no volia que aquell noi em relacionés amb en Jordi. Així doncs, li vaig dir que em deia Eva i que havia anat a Girona de visita, que no hi havia estat mai. Encara que va fer cara de no creure-s'ho, no me'n va dir res. Al cap d'una estona em va comentar si volia anar a casa seva, que em faria alguna cosa per sopar i que m'hi podia quedar a dormir si volia. El cert és que jo encara tenia temps d'agafar l'últim tren de tornada, però em vaig fer la longuis i li vaig dir que sí.

El “sopar”, per anomenar-lo d'alguna manera, van ser autèntics focs artificials. Jo portava un gat històric, i vaig deixar que fos ell qui portés el comandament de la situació. Em va portar fins al llit, i allà em va despullar ben a poc a poc mentre m'explicava no sé quina pel·lícula X que havia vist darrerament i que volia que reproduíssim. Jo li vaig dir que sí a tot, no tenia ganes de rumiar, només volia que en Marc complís la promesa tàcita que m'havia fet. Dit i fet: se'm va posar al damunt i em va penetrar poc a poc però amb energia, controlant el ritme, sense perdre el control. Estàvem molt bé, però de cop, a punt d'arribar a l'orgasme, ell es va aturar en sec, es va aixecar i va desaparèixer per la porta. Jo no sabia on anava, per què em deixava allà d'aquella manera, però estava massa cansada per cridar-lo. Quan va tornar a l'habitació amb un pot de nata, maduixes i una ampolla de cava, jo ja m'havia adormit.

ELL

El viatge se li feia etern. Aquelles esperes estúpides a l'estació de Massanes, tota ben desèrtica, posen frenètic a qualsevol, i en Jordi no en podia ser una excepció. Sort en tenia del MacDonald de torn que duia a la butxaca.

Amb el pas del temps les visites secretes a Girona es van intensificar. Després del primer dia vaig tardar unes setmanes a tornar-hi, perquè tenia por de trobar-me en Marc, però no n'he sabut mai més res. Ara hi penso i diria que el més probable és que no es coneguin, amb en Jordi. Potser a mi em va semblar que venia d'aquella taula, però podria ser que ni tan sols hagués estat al bar en tota l'estona. La veritat és que en l'estat que anava no estava en condicions d'afirmar res...

Pel que fa en Jordi, poc a poc em vaig anar dedicant a observar-ne els costums. Era un noi d'hàbits, en general, tot el contrari que jo. Ja m'agradava. De fet, m'agradaria de qualsevol manera, el simple fet d'estar allà, fent d'espia per mi mateixa, era tan excitant que pagava la pena.

ELL

Estava tan capficat en la lectura que ni es va adonar que li sonava el telèfon. Ho va veure quan una turista va tocar l'ase una cinquantena de cops seguits.

-Si? Ah, hola Marc... Què dius?! I per què no li vas dir res? Aquesta noia... Com dius que es diu? Ah, sí, l'Eva, si la vas veure un altre cop a Girona devia ser per alguna cosa... I que et vas quedar fent l'estaquirot, en seràs de burro... Però si es va adormir devia ser per la trompa que portava, tros de quòniam!! Mira que t'ho he dit vegades... Noi, si no li vas demanar el telèfon és problema teu, haver-ho pensat abans, que a vegades sembla que fas servir més la fava que el cap, per rumiar... Doncs em sembla que t'hauràs d'esperar que torni a aparèixer... I a mi què m'expliques?! Tu sabràs. Tu, et deixo que sóc al tren. Apa... Sí, sí, ja me'n recordo que t'he de gravar el CD, no pateixis. Au, salut, adéu, adéu.

Aquest matí m'he llevat ja pensant amb en Jordi. Per fi li podré veure la cara sense amagar-me'n, i ja en tenia ganes. M'he posat un vestit d'estiu, acabat de comprar, molt maco, i un tanga per tota roba interior; en segons quines situacions un sostenidor fa més nosa que servei. M'he begut el cafè amb llet d'una revolada i m'he fotut a córrer cap a la plaça de Catalunya, que perdia el tren. He ficat la targeta a la màquina i he baixat les escales mecàniques de quatre en quatre.

Per fi arribes a Vilassar ben puntual, mira que ha costat. Baixes del tren i surts de l'estació cap al centre del poble. Creues la carretera general pel pas soterrat, tot ple de cartells de propaganda i frases escrites amb esprai, d'entre les quals destaques un, si més no suggerent, love is in the air. Puges pel passeig dels pins i gires de seguida a la dreta, pel carrer Sant Roc. Ja gairebé hi eres. Només et queda travessar el carrer Sant Joan, Plaça de l'era.. i ja hi ets. Et quedes un moment davant la porta i a la fi et decideixes a picar al timbre. Quan t'obre la porta et quedes bocabadat: l'Èlia, confirmant les teves sospites és una noia preciosa, no massa alta, morena, amb el cabell mitjanament curt, tallat tot just una mica per sota la orella, amb uns pits ni massa grans ni massa petits. A més va vestida amb una camisa de dormir molt sensual i sembla que no hagi de dur res més, la qual cosa et fa escalfar-te més ràpid del que preveies. Ella sense dir res, només somrient t'obre la porta del tot i t'indica que passis. La casa és impressionant, només el rebedor ja fa feredat per l'amplitud que té i per la decoració, estàs convençut que amb qualsevol dels quadres que pengen d'allà et podries pagar ben bé uns quants anys de vida sense fotre brot. Tu encara estàs embadalit mirant el sostre de la casa, que ella ja t'ha agafat la mà i t'arrossega escales amunt, cap al dormitori de matrimoni, una estança encara més espectacular. Hom juraria que l'ha decorat el propi Lluís XIV. El matalàs ocupa gairebé tot l'espai de l'habitació, realment temptador. Ignorant els teus comentaris pomposos sobre decoració i altres estupideses, l'Èlia ja t'agafa per la cintura, i et llença al damunt del matalàs. A tu la situació t'agrada, t'excita profundament que ella sigui tan activa i decidida. En el temps de pensar això, ella ja t'ha descordat un a un els botons de la camisa i ara et mossega suaument els mugrons i et besa tot el pit. Sense aturar-se ni un instant, et descorda els pantalons i la sorprens al no dur posada roba interior. Un tanto, penses. Ella somriu i segueix, t'agafa el membre infladíssim i se l'introdueix a la boca, gairebé amb un punt de violència te'l llepa, et mossega, te'l contrau i te l'infla de nou. A tu et venen onades de plaer. Potser ara ja et comença a incomodar que sigui tan poc primmirada, però per altra banda t'encanta i et posa a mil, no ho pots evitar. Ja t'agrada tant que notes que et ve tot i no pots (ni vols) evitar que ella s'empassi tota la teva llet. Amb un gest de pretesa disculpa, intentes excusar-te per haver anat tan ràpid, però ella t'ignora, es neteja un moment la boca, somriu de nou, i per a sorpresa teva posa una cama a cada cantó de les teves i et cavalca. Té un ritme frenètic, rapidíssim, realment excitant, que a vegades t'obliga a, senzillament, no pensar en res, a deixar la ment en blanc i a deixar que sigui ella qui domini la situació. Ara, poc a poc, notes com el seu ritme decau i el seu cony es contrau lentament. L'Èlia fa un crit de dolor i cau al teu costat, esgotada. Tu et gires i l'abraces, besant-la suaument els llavis. De sobte ella s'incorpora, obre les cames davant de la teva boca i et demana un favor d'amic al qual, evidentment, no t'hi negues, encara que comences a quedar una mica incrèdul davant la fervositat d'aquella noia, que en tota l'estona només ha obert la boca per beure sucs masculins.

Tinc l'horrible sensació d'arribar tard a una festa que he organitzat jo, però a la qual no hi sóc convidada. El tren ha tingut una avaria a l'estació del Masnou, i ens hem hagut d'esperar més de mitja hora fins que no ha vingut un altre tren a dur-nos allà on havíem d'anar. Espero trobar en Jordi assegut al portal, esperant-me, encara que em temo el pitjor. Efectivament, després de passar volant literalment per tots els carrers de Vilassar, no he trobat ningú al portal. Ràpidament he tret el joc de claus de la butxaca i he obert la porta, sigilosament, i m'he ficat dins la casa. Amb prou feines sento res, tan sols un gemec esporàdic d'una veu massa coneguda. Em trec les sabates per no fer gens de fressa i em dirigeixo a pujar les escales.

Amb poques coses a la vida t'agrada entretenir-te tant com amb un bon conilingus, i aquest pagava la pena. Ella s'ha quedat dreta d'esquenes a la porta, i tu t'has ajupit al seu davant per poder “treballar” bé la zona. El joc era perfecte quan de cop...

-Eva!!!

Tens davant teu una noia exactament igual que l'Èlia (o Eva, tal com l'ha anomenat l'altra) i la situació és d'allò més kafkiana. El món s'ha aturat i t'aixeques poc a poc, amb por de no tallar la tensió. La noia amb qui t'ho estaves passant tant bé fa un moment ha envermellit de cop i tan sols murmura unes síl·labes indesxifrables. La de la porta fa cara de pomes agres i se'n va. De cop, però, torna i s'adreça a tu.

-Adéu, Jordi. Digues-li a en Marc que em telefoni ja, si us plau. Ah, me n'oblidava, et presento l'Eva, la meva bessona. És ninfòmana.

La princesa de la revolta

2006-06-27T17:11:00.000+02:00

Imagina una platja, és un vespre de juny. Imagina també uns bancs de fusta, amb espelmes, la barra al fons; imagina un grup de noies parlant, tranquil·lament, assegudes bevent. Imagina en Cesk Freixes sonant al fons.

Era l'aniversari de la Júlia, i havíem quedat per celebrar-ho en un raconet del Maresme, a la platja. El lloc era fascinant i ens trobàvem realment bé. Jo xarrupava amb parsimònia el meu gin-tònic mentre escoltava la conversa, com sempre, sobre sexe. Discutien sobre quin era el millor relat de Deu pometes té el pomer (Ofèlia Dracs, quins records!). Jo em sentia una mica absent i poc a poc em vaig anar acalorant. Era de nit però feia força xafogor, de manera que sense rumiar-hi gaire vaig aixecar-me i vaig córrer cap a l'aigua. Com que ja duia el biquini posat només em vaig descordar les sandàlies i vaig capbussar-me.

La Lluna estava especialment brillant, aquella nit, de fet, semblava que em somreia. Les estrelles al seu voltant formaven un conjunt magnífic, i la sensació era meravellosa, com estar tota sola en una sala de cinema, d'aquelles antigues on em duia el meu avi a veure pel·lícules de l'Audrey Hepburn. Vacaciones en Roma, per exemple. Sempre havia envejat de l'Audrey aquella elegància, aquella mirada, aquell posat tan sensual que m'estremia i que, ara encara, em fascina. Malgrat tot, m'hagués agradat tant poder-la besar...

Què li passa a la princesa, que no creu en el seu rei?

Genocidi biològic, de la terra cap al castell.

Vaig despertar del somni de cop. Era la meva cançó preferida d'en Cesk i volia acostar-me a la sorra per sentir-la millor. Quan tornava nedant em vaig topar amb algú o alguna cosa.

I què li passa a aquest poble que no pensa igual que ell?

“La terra, per a qui la treballa!” sonen les veus i crida la gent.

-La paraula “princesa” és massa maca per haver d'estar lligada a la monarquia. -No vaig saber què respondre, sí, hi estava d'acord, però... cony.

L'home amb qui havia topat m'agafava pels braços, perquè no caigués. No era massa alt. Tot i que se'l veia força jove, potser ja devia tenir alguna cana, jo no li podia apreciar. Tenia uns braços forts i el pit molt pelut. Somreia agradablement.

Ha començat un altre dia a les contrades del senyor,

Avui els bufons de la cort respiren ja un xic millor.

Camperols i gent de poble es dirigeixen a palau.

La princesa de la revolta ha deixat anar el primer crit de por...

-Jo...- Jo no sabia què dir. La veritat, tampoc va caldre. Em va fer un petó suau però amb força i convicció. D'entrada em vaig quedar molt parada, bloquejada, però poc a poc em vaig anar desfent de la impressió inicial i ara era jo qui el besava ferotgement. Era tan... No em podia aturar, volia menjar-me aquell home a petons. Primer a la boca, després al coll, baixava pel pit, fins que vaig arribar a... ell em va aturar, em va aixecar, i va prendre el control.

Va reprendre la suavitat, la dolçor, m'acaronava els cabells mentre em besava calmosament el coll. Em mossegava amb enèrgica tendresa el lòbul i em cantava a cau d'orella:

No deixis mai de bategar

El sentiment de llibertat.

No deixis mai d’anar endavant,

Aquest cop el poble vencerà.

Jo estava cada vegada més encesa. No sabia qui era, com se deia, però era superior a mi. Del coll va baixar als pits, em va descordar el sostenidor del biquini amb un hàbil gest, tal com si ho hagués fet tota la vida, i em va començar a mossegar els mugrons ara un, adés l'altre, sense deixar de jugar suaument amb les mans amb el meu cabell.

No deixis mai de bategar

El sentiment de llibertat.

No deixis mai d’anar endavant,

Aquest cop el poble vencerà.

La princesa de la revolta, de la revolta.

Evidentment, jo no podia quedar-me immòbil, i amb les mans li acaronava el pit, l'esquena, amb la punta dels dits li resseguia al cos, tal com si fos un plomall, buscant tots els raconets del seu ésser, i acostant-me, com qui no vol la cosa, cap al punt més dèbil del cos masculí. Aquest cop sí, vaig ajupir-me poc a poc i vaig introduir-me el seu sexe inflat a la boca. Sense pressa, el llepava,com un caramel, fent cercles incerts amb la llengua, i me'l feia entrar i sortir, entrar i sortir...

Els guàrdies a peu de porta són atacats amb pedres i foc.

La resposta ha començat, aquest és només el primer avalot.

El castell mor entre flames, el poble ho celebra amb els seus cants.

Sense rei ni cap cadena la princesa clava els ulls a la mort...

Per a sorpresa meva ell em va aturar de nou i em va dur a la sorra, a la part més humida, més propera a l'aigua. Afortunadament les dunes de la platja ens cobrien i allà on érem no ens podia veure ningú. Em va ajaure a terra i ell al meu cantó, i sant tornem-hi. Em va treure les calcetes del biquini i va començar a acaronar-me el sexe amb els dits i, altre cop, a cau d'orella:

No deixis mai de bategar

El sentiment de llibertat.

No deixis mai d’anar endavant,

Aquest cop el poble vencerà.

No deixis mai de bategar

El sentiment de llibertat.

No deixis mai d’anar endavant,

Aquest cop el poble vencerà.

-Ets la princesa de la revolta

La princesa de la revolta, de la revolta, de la revolta, de la revolta...

Els seus dits juganers havien deixat pas a la llengua, que, primer, els llavis majors, després el clítoris, em va degustar tota. Allò no era sinó, un pas previ. Sense abandonar la tendresa del moment, va col·locar-se damunt meu, i tot aprofitant la fluïdesa creada, va introduir, lentament, el seu membre dins meu. Amunt i avall es va anar col·locant a lloc i allò va començar a agafar, per primer cop, un ritme ràpid.

No deixis mai de bategar

El sentiment de llibertat.

No deixis mai d’anar endavant,

Aquest cop el poble vencerà.

No deixis mai de bategar

El sentiment de llibertat.

No deixis mai d’anar endavant,

Aquest cop el poble vencerà.

Em feia l'amor amb delit, amb dedicació, amb empenta. En gaudia, com feia temps que no veia gaudir cap home, i això m'omplia. Això, i ell, és clar, que no s'aturava, que cada vegada accelerava més, que em portava de nou a veure el cel, la Lluna i els estels, que m'estremia més i més, que...

La princesa de la revolta!

Ordint la trama

2006-06-14T12:34:00.001+02:00

Aquest és un relat eròtic, escrit íntegrament ahir a la matinada, amb la Lola, la meva gata, jaient damunt els meus peus.

Era un matí de juny, quan ja comença a fer caloreta, i jo encara era al llit, fent el ronsa, com gairebé sempre, aquesta època. Quan va passar això jo treballava als vespres, en una cafeteria del centre. Era cambrera, i ho vaig ser fins que vaig aconseguir acabar la carrera de belles arts. Ara sóc becària a la universitat, i encara gràcies que no he acabat en un museu, com molts dels meus companys de generació. Però bé, anem al cas.
Aquell matí jo era conscient que havia de llevar-me per estudiar: estàvem en època d'exàmens. La pressió d'haver de fer la feina i la suor que m'enganxava als llençols em van ajudar a aixecar-me i anar, descalça, a ficar-me sota la dutxa.
L'aigua freda em va ajudar a treure'm les lleganyes, em vaig vestir i vaig sortir al carrer. La calor de mitjans de juny ja era prou intensa, i encara més en una ciutat seca com Girona, de manera que vaig decidir anar lleugera de roba: tot just duia una samarreta de tirants a ratlles blaves i negres i uns pantalons molt prims de cotó que queien fins just sota el genoll. Fent passeig fins a la “facu” em vaig trobar en Quim, un company de classe, que en venia de mirar els resultats de les notes d'un examen. Es va quedar amb un pam de nas perquè feia una setmana que havien d'estar penjades al taulell i per tota comunicació només hi havia una nota del professor dient que les proves encara no estaven corregides. En Quim és un noi molt normal, ni prim ni gras, ni alt ni baix, i durant el curs amb prou feines m'hi havia fixat, però la veritat és que aquell matí el trobava especialment maco. Anava vestit amb uns pantalons tailandesos marró clar i una camisa prima d'estiu, que duia mig descordada i deixava veure un pit mitjanament pelut. També he de dir que no entenc com aquells ulls verds tan encisadors no m'havien cridat abans l'atenció. En Quim em va proposar d'anar a fer un passeig, que ell no tenia pas ganes d'estudiar, que havia quedat molt fastiguejat per haver-se d'esperar més dies per saber la nota. Jo, conscient com era que a mi sí que em calia repassar alguns temes, vaig dubtar una mica, però finalment vaig dir-li que sí. Em venia de gust passejar amb aquell noi, xerrar una estona, estava segura que ens calia conèixer-nos més a fons. Vam baixar a la Rambla, a mirar botigues, i ens vam aturar en una cafeteria de la plaça del Vi, a fer un cafè. Girona estava molt tranquil·la, un dimarts al matí. Els grups més nombrosos eren d'escolars i de turistes, aquests darrers tots anaven amb les seves sandàlies calçades sobre uns llampants mitjons blancs. Ho vam comentar i vam riure força, en Quim era un noi molt tranquil, però tenia un sentit de l'humor molt fi, i una virtut que m'agradava molt: sabia fer broma quan calia, però mai reia massa ni massa poc, i sempre anava amb un somriure als llavis. Em va explicar que tenia ganes d'acabar el curs per marxar de vacances a Formentera, on ja fa un parell d'estiu que va per vacances. Aquest cop, però, tenia pensat anar-hi amb la colla, a diferència d'altres vegades, que hi havia viatjat amb la família. M'explicava que tenia un “rotllet” amb una illenca, i que es delia per veure-la de nou, ja que durant l'hivern només xerraven per telèfon de tant en tant i, encara menys habitualment, s'escrivien.
Acabat el cafè jo li vaig dir que ara sí, que havia de pujar, que els exàmens s'acostaven perillosament i que havia d'estudiar per força. Ell em va convèncer (per què els nois amb veu dolça i profunda em convencerien de llençar-me per un penya-segat, si calgués?) per anar a repassar el temari als jardins de fora la muralla, un lloc solitari i tranquil, on deia que podríem estudiar amb calma, i que ell m'ajudaria a fer-ho.
Un cop allà vam buscar un raconet aïllat, d'ombra sota un arbre i ens vam ajaure a la gespa. Li vaig explicar que el que tenia més pelut era escultura, ja l'havia repetit una vegada. Ell em va dir que cap problema, i acostant-se a mi dissimuladament va treure els apunts. Va començar parlant-me d'una obra d'un autor molt conegut (que a mi em sonava més aviat poc, ho he de reconèixer), un retrat a mida real d'una dona ajaguda nua. De fet, ell havia estat ordint la trama tot el matí, però jo no en vaig tenir la certesa fins aquell instant: Va començar a assenyalar-me pacientment tots els racons del cos de la dona de la fotografia mentre em passava suaument els dits pel cabell primer, per la nuca, pel coll, tot parlant de cada part del meu cos com si de la model es tractés. Ell no deixava de parlar, amb aquella veu tan suau i profunda, i a mi el joc m'agradava molt, m'excitava profundament, i em vaig deixar fer. Els seus dits anaven lliscant pel meu cos, m'acaronava suaument ara un pit, adés l'altre, el melic, el ventre, baixant per una cama fins al genoll i tornant a pujar per dins la cuixa, acostant-se com qui no vol la cosa, fins a la zona de càstig, que jo començava a tenir lleugerament humida. Allò m'encantava, vaig decidir tancar els ulls i deixar-me fer. Ell, en veure que jo m'hi posava bé va decidir passar a una segona fase. Va deixar de parlar, i va aixecar-me poc a poc la samarreta. Em va començar a besar els pits amb calma però amb delit, mossegant-me lleugerament els mugrons. Els seus llavis i la seva llengua baixaven calmosament pel meu ventre mentre les seves mans desfeien l'obstacle dels pantalons. La meva xona ja gaudia d'un estat humit important, res a envejar a les pluges torrencials de la selva africana, i ell, és clar, se'n va adonar. No li va costar gaire arraconar les calcetes i començar a llepar el sexe per damunt, com qui llepa un gelat tan, tan bo que vol fer-lo durar tanta estona com sigui possible. La seva llengua jugava animosament amb els meus llavis, primer per fora, després per dins fins aterrar al meu clítoris calent, fogós, encès. Em delia i m'estremia, tot alhora, de fet tota jo era un calfred molt gran, gegant. Ell no volia deixar de jugar a aquest joc lent però precís, a aquest joc senzill però tan agradablement complet. Em penetrava una vegada i una altra amb la llengua, mentre amb els palmells de les mans i els dits m'acaronava el ventre, els pits, la cintura.
Puc dir que l'orgasme va ser dels que es recorden durant molt temps i afortunadament no va ser pas l'últim amb en Quim. El millor de tot va ser que vaig aprovar finalment l'examen. L'escultura que vam “treballar” va sortir, i a fe que em va costar fer-ne l'anàlisi. La següent “lliçó” d'en Quim tractava sobre el nu en la pintura, però bé, això ja són figues d'un altre paner...

Arcadio, com pots ser tan fill de puta? Diari de Girona, quan deixareu de manipular?

2006-06-08T15:49:00.000+02:00

El passat dilluns vam anar davant la Caixa del carrer Santa Clara a manifestar-nos, a queixar-nos per l'organització d'una xerrada dels desgraciats Ciudadanos de Cataluña. Contràriament al que ha sortit arreu, ningú dels que estàvem alà va agredir, ni tan sols verbalment (perquè dir-li feixista, fill de puta, porc o genocida, no és agredir-lo, és cantar-li les veritats a la cara) aquest impresentable. Els pallussos que aquesta gent tenien de seguretat, en canvi, sí que la van deixar córrer, i més d'un encara en té les marques a la cara.
El més greu de tot, però, no és que aquesta gent menteixin i faltin a la realitat, sinó que també ho facin dos mitjans de comunicació locals, com són el Punt i el Diari de Girona. La crònica del Punt semblava feta amb un punt de ràbia, el periodista parlava tota l'estona en primera persona. En canvi, la del Diari de Girona ja és descaradament manipuladora, tendenciosa, sibil·lina, i fastigosa. Semblava dictada pel propi Fill de Puta (l'Arcadio, s'entèn).
I això no és tot: el diumenge que ve, a les 12 del migdia, els Fills de Puta convoquen una xerrada (es veu que s'avorreixen). Allà ens tindran. Que la prudència no ens faci traïdors!

NO!!!

2006-06-03T16:37:00.000+02:00

Que no ens prenguin el pèl una vegada més. Cal que ens reafirmem en el vot negatiu a aquest estatut manipulat, tergiversat, humiliant, ridícul, esperpèntic, fastigós!
Aquí teniu 8 raons bàsiques per dir que NO!

Ha estat un procés estatutari sotmès als dictats de l'Estat espanyol, condicionat per la intolerància espanyolista i pel servilisme de la classe política catalana.
Amb aquest Estatut, substancialment, no canvia res en els grans temes essencials per al nostre poble. L'Estatut no reconeix el dret de les classes populars catalanes a decidir el nostre futur en aspectes bàsics: immigració, recursos naturals, relacions laborals, justícia, espai comunicacional, infrastructures, sanitat, cultura, esport, representació internacional...
Continuem regits per les limitacions de la Constitució espanyola de 1978 (que imposa la nació espanyola, la monarquia i l'exèrcit, que discrimina les llengües no castellanes i nega el dret d'Autodeterminació)
Som un poble lliure que ens hem governat durant segles i tenim uns drets històrics que no poden ser trepitjats. Per tant, no acceptem un text esquifit i retallat al gust de Madrid, perquè això representaria acceptar les greus limitacions democràtiques existents a l'Estat espanyol.
Perpetua l'espoli fiscal, la qual cosa deixa el benestar i la cohesió social en mans dels governs espanyols.
Per afirmar i dir sí a la Nació catalana, cal dir NO a un Estatut que ens tracta com a una regió.
És l'Estatut de la subordinació. La submissió no té futur. Els ciutadans i les ciutadanes ja no acceptem l'argument de la por i de la resignació. El NO a l'Estatut és la clau de la nostra llibertat, perquè el dret de decidir és el camí de futur.
El NO és el vot de la dignitat i una opció de futur: per l'Autodeterminació, perquè som una nació, pels Països Catalans i pels Drets Socials!

Santa Cristina d'Aro, territori masclista?

2006-06-01T16:38:00.000+02:00

Aquest matí, tot anant amb la TEISA cap a Sant Feliu he vist, a la sortida de Santa Cristina, just abans de creuar el pont del Ridaura, un anunci dels grans magatzems Media Markt que anunciava uns televisors de plasma. Fins aquí res seria estrany si no fos perquè a l'anunci hi havia dues noies amb la samarreta del Brasil i un text damunt la televisió que deia “Aquí veuràs les millors davanteres”.

A vegades penses:”Deixa-ho córrer, no en trauràs res, al cap i a la fi han de fer el seu negoci, és només publicitat”. Doncs no! Publicitat de què? Publicitat que humilia les persones, publicitat que relleva les dones a un pla de humiliant servitud, publicitat fastigosament masclista, publicitat vergonyant que torna al mite del “futbol, cerveza i buenas mozas”? Ja n'hi ha prou!! Que potser no hi ha un CAC al Principat que s'hauria d'encarregar de vetllar per que no succeeixin aquestes coses? Que es deixin estar de buscar tres peus al gat en afers que no porten enlloc i facin la feina que toca. Prou insults, prou humiliacions masclistes!

Mixinuuuuuuuuuuuuus

2006-05-31T18:47:00.000+02:00

Acabo de tornar de Tarragona de buscar els gatets que m'ha donat l'amic Víctor. Ell ja en té un munt i no és qüestió que li toqui pujar també les cries, pobre...
S'han portat molt bé tot el dia, han jugat s'han barallat, han dormit...han dormit tot el viatge! quina meravella de bésties. I per cert, ja estan batejats, es diuen Lola i Mèu, em sembla que ja es comencen a identificar pel seu nom. Paciència.
Són molt ben parits, i a més els necessitava, gats al poder!

El sexisme, aquesta plaga

2006-05-15T00:23:00.000+02:00

L'altre dia passejant pel centre de Girona, vaig veure una noia que duia una samarreta amb la següent inscripció: "Soy rubia natural, háblame despacio". Aquest fet indignant, a banda d'espatllar-me el dia em va fer reflexionar (encara més) sobre el masclisme. Diguéssim que vindria a ser una deficiència mental que molta gent (tant homes com dones, això no és patrimoni exclusiu del sexe masculí) pateix, per no plantejar-se certes coses. A vegades creiem que tot està permès, i de cap manera. el respecte a les persones és quelcom fonamental, i a la societat actual això és un dèficit que caldria que fes reflexionar molta, molta gent.

Girona, t'estimo

2006-05-12T16:00:00.000+02:00

A vegades, les persones ens plantegem els avantatges i els inconvenients de les nostres decisions. Dubtem, perquè som humans. Ens fan por, les decisions arriscades. En aquesta situació em trobava jo ara fa uns quants mesos, concretament 6. Mig any, ja! Estava a Barcelona, sense feina, en una situació incòmoda, a fe. Vaig decidir marxar. Amb una mà a cada, butxaca, és clar. Per sort, vaig trobar una feina, vaig trobar un pis. I em vaig enamorar de Girona.
Ara, sis mesos després puc dir que estic molt, realment molt content d'aquesta decisió. Estic content d'haver conegut tota aquesta bona gent, aquestes persones que et fan la vida més alegre, per tant, més fàcil. L'Aleix, la Clara, la Mireia, l'Òscar, la Marta, la Teresa, en Lluís, en Jordi... la llista podria fer-se molt, molt més llarga. La veritat de les coses és absolutament relativa, sempre ho he pensat, i ara penso que aquesta gent són la meva realitat, són el caldo que m'ha ajudat a créixer. Girona m'enamora, nois. Per mi Girona sou vosaltres. Un petó molt fort.

L'estelada al Futbol Peralada

2006-05-10T15:33:00.000+02:00

EL CF Peralada ha decidit, per iniciativa del seu president "Nitus" Santos, posar-se l'estelada al braçalet de capità, enlloc de l'habitual senyera, en tots els equips, tan al primer equip de tercera divisió, com als equips del futbol base.
Sembla que d'altres equips de la comarca i de les comarques veïnes s'han interessat per incorporar aquesta idea als seus clubs. Felicitats al Peralada per aquesta iniciativa. De l'Empordà havien de ser! És que som ben parits de collons...

Al meu pare

2006-05-06T18:14:00.000+02:00

Primavera, estiu i hivern.
Lluny, ja els records boirosos d'una fugida.
A prop el pare i la mare, fresques imatges, tènues esbossos de la pèrdua, del retrobament.
Ets, sempre. Ets, ara, abans. Ets, i això és el més important. Tu ets, papa, ets!
Mil voltes abans, l'última la tinc en l'oblit. Rails, vagons, lluna; la brisa melòdica de fons.
T'estimo.

Recuperem la memòria. Guillem Agulló, ni oblit, ni perdó!

2006-05-02T16:58:00.000+02:00

Penjo aquesta petita aportació seguida d'un meravellós article de na Núria Cadenes a la revista El Temps. Perquè l'oblit no ens faci traïdors.

Guillem,
sort de ràbia, un crit al cel.
Guillem,
un crit d'amor, l'aire podrit.
Guillem,
L'aire fresc, un magre vel.
Guillem,
Un magre ferro, ennegrit.
Guillem,
Una ànima tendra, sort de tu, amic.

Recordar Guillem Agulló

L'11 d'abril
de fa una dècada
assassinaren el jove
nacionalista Guillem
Agulló i Salvador.
Els intents de treure-li
a aquest fet
connotació política
o de criminalitzar
la víctima són alguns
aspectes d'un cas
en absolut resolt.
La memòria de Guillem
Agulló es manté viva.

"Caminava pel carrer i vaig llegir el titular a la premsa. Vaig passar de llarg. Uns metres més enllà quedava clavat a terra: 'Guillem?!'. A tots ens va costar reaccionar: era impossible. Impossible però real." Toni Gisbert, que va ser portaveu de l'acusació popular en el judici per l'assassinat de Guillem Agulló, descriu gràficament la perplexitat en què va quedar sumida bona part de la societat valenciana en aquells primers moments. El que ningú no volia imaginar acabava de passar: les mateixes pulsions que, de l'anomenada tensió ençà, feien succeir agressions i amenaces contra tot allò que sonés a nacionalista convertien en real les pitjors de les possibilitats i un jove de divuit anys queia fulminat d'una punyalada al cor.
La matinada de l'11 d'abril del 1993, Guillem Agulló i Salvador, fill de Burjassot, a l'Horta, el mateix poble que acabava d'enterrar el poeta Vicent Andrés Estellés ("Quan soterràrem Guillem encara eren fresques les flors per Estellés", recorda un veí), era assassinat en un carreró de Montanejos, a l'Alt Millars. Hi havia anat amb una colla d'amics a passar-hi les vacances de Pasqua. Van tenir la desgràcia de coincidir-hi amb ·els de Marxalenes", un grup d'aquest barri de València, d'extrema dreta, que va trobar intolerable el pedaç que duia Guillem cosit al braç: "Nazis fora." "Nosaltres som els nazis", expliquen els amics que li van dir. I se li van tirar a sobre. Quan finalment van fugir, alertats de la presència d'un guàrida de seguretat, "els de Marxalenes" deixaven darrere Guillem Agulló estès a terra, ferit de mort, i l'eco dels crits que proferien tot corrent: "Viva Franco!", "Arriba España!".
Aquella nit no hi hagué detencions. Els agressors van tornar al seu lloc d'acampada. L'endemà al matí alguns encara van esmorzar al poble. I van marxar a València per diferents mitjans. Els únics que van passar per les dependències de la Guàrdia Civil van ser, precisament, els amics de Guillem, molts menors d'edat: els hi van retenir durant pràcticament tota la nit sense deixar-los trucar a casa.
Dos dies després es presentaven a la policia de València Gerardo Damián Mora García, José Camilo Cuñat Montaña (el Pollo) i Juan Manuel Sánchez López (el Picha); Francisco García Antón (Modi) era detingut a casa seva. El dia 14 es lliurava, a Alacant, Pedro José Cuevas Silvestre (el Ventosa), que es confessava autor material de la navallada. Tots van ser inculpats i acusats d'assassinat. Tan sols un d'ells, Cuevas, havia d'acabar condemnat. D'homicidi. El judici va ser polèmic. La sentència també. Deu anys després de ls fets de Montanejos, l'anomenat "cas Agulló" continua provocant perplexitats. O indignació.

No estàs sol. Tant hi fan, els números rodons. Tant hi fan que siguin tres, set o vuit i mig, els anys passats des que mataren Guillem Agulló. A casa seva, a Burjassot, els pares i les germanes n'han mantingut el record intacte cada dia de cada dia. Per amor, primer. I per la solidaritat rebuda, també. És impossible seure a la taula dels Agulló i no estremir-se per la combinació de serenitat i fermesa que transmeten els seus pares, per la constatació del dolor tan viu i palpable, ara i aquí. El pare, Guillem, parla amb la veu trencada: "A poquet a poquet hem hagut d'anar aprenent a viure amb la falta d'una persona estimada. Molt, molt estimada. Perquè Guillem era una passada. Una passada que no us podeu imaginar. Guillem t'inflava a besos de dalt a baix. Tot. I d'abraços. I de la nit al dia..."
Per continuar fent via, la força mútua. Ho explica Carme, la mare: "Ell m'aguanta a mi i jo l'aguante a ell. De veritat. A més, veus que no estem sols. Guillem no ha mort perquè la gent continua recordant-se d'ell. I ara més encara que estan despertant: hi ha tota una generació que farà canviar el món."
A mesura que creixia la indignació popular pel crim, n'augmentaven també les mostres públiques. Arreu dels país se succeïren les manifestacions de rebuig; hi va haver pronunciaments d'institucions, universitats, instituts i escoles; d'organitzacions polítiques, socials i cíviques; de personalitats conegudes en els més diversos àmbits; de milers de persones anònimes... Un dels actes més emotius i multitudinaris va tenir lloc a la plaça de bous de València, en la commemoració del 25 d'abril d'aquell any, que es va convertir en homenatge. Al Tall li va dedicar a Guillem Agulló la cançó "A Miquel Grau", i aquell "per guanyar la llibertat, quants germans tenen de caure?" va prendre la dramàtica actualitat, arribat directament, pel fil mai tallat dels esdeveniments, des dels sotragats anys setanta. "A nosaltres -explica Guillem Agulló pare-, la gent que ens estima, ens estima de veres. I la gent que ens odia, ens odia a mort. Però tenim molta gent que ens estima."

Culpar la víctima. La Guàrdia Civil els ho havia repetit als pares tant bon punt els havia tingut al davant; el governador civil de Castelló també hi insistia; després, ho farien, una vegada i una altra, tant els acusats com les seves defenses: es tractava d'una baralla entre joves; res més. Dels crits proferits pels agressors o de les seves connexions amb personatges i grupuscles de l'extrema dreta blavera a la ciutat de València (com ara José Manuel Chuliá, militant de l'aleshores activa Acción Radical que, segons un informe policíac de l'època, era "de caràcter racista, xenòfob i neonazi", i membre de la penya Ultra Yomus del València CF, responsable, per exemple, d'exhibir una pancarta amb el lema "Guillem, jódete"), no calia dir-ne res. De fet, en el posterior judici es va barrar qualsevol possibilitat d'investigació en aquest sentit, malgrat els arguments de les diverses acusacions populars. "I això que el fiscal ho reconegué, que era una mort política", explica Carme Salvador. "Però -rebla el seu marit-, l'actual sistema democràtic no té lloc per a explicar una mort política."
No hi va haver prou, amb això. Des de l'actiu altaveu del diari Las Provincias, aleshores en mans de María Consuelo Reyna, es va orquestrar una escandalosa campanya mediàtica destinada no tan sols a generar confusió sobre el cas (amb afirmacions tan surrealistes com aquesta: "Pedro Cuevas no va apunyalar Guillem Agulló, com en un començament ell mateix pensava"), sinó a criminalitzar qui havia estat assassinat. Així, "la banda d'Agulló" o "l'skin de Burjassot" són exemples de la terminologia repetida sense descans per aquest diari, entestat a dibuixar com a violent qui havia estat, precisament, víctima de la violència. "Mira si la premsa pot fer mal -explica Carme-, que ací en el poble li digueren a ma mare: 'Ai, quan l'han mort alguna cosa hauria fet ell'. A sa iaia, li ho van anar a dir! I era gent normal, que no es clava en res, però que acabava creient la mentida, a força de sentir-la repetir."
Durant el judici que va començar l'octubre de 1995 a Castelló de la Plana, es van reiterar les situacions on se semblaven intercanviar els papers. En aquest sentit, un dels aspectes més controvertits de la vista oral va ser l'acceptació, per part del tribunal, de l'anomenada "testimoni X", proposada sobtadament per la defensa i de qui encara no se'n coneix la identitat. "X" deia sentir-se amenaçada a l'hora de testificar. No va aportar cap prova determinant (afirmava haver sentit que un amic de Guillem deia que aquest tenia un puny americà), però va acabar d'incidir en aquella estranya "criminalització de la víctima" que es va denunciar en el seu moment. Virgilio Latorre, advocat de l'acusació particular impulsada per la família, recalca que "hi havia un judici constant sobre la víctima". Davant l'anonimat requerit per "X", Latorre recorda el moment: "De quin temor parla? Els qui estem atemorits som nosaltres, que tenim aquí un mort! Les pors subjectives d'aquesta senyoreta no em serveixen." Per a Latorre, "el tribunal va cometre diversitat d'irregularitats, com ara reunions amb les defenses, relacionades amb aquest testimoni, que se'ns ocultaven. Per això es va produïr la recusació: semblava que el tribunal hagués tret partit".
Efectivament, el tribunal de la secció segona de l'Audiència Provincial de Castelló va ser recusat per l'acusació popular de Maulets, l'organització independentista de la qual formava part Guillem. Per defecte de forma, contaminació i interès d'empatia ideològica cap als acusats. Però es desestimà i Maulets, en senyal de protesta, es va retirar del judici. Finalment, la sentència va caure com un gerro d'aigua freda sobre molts: un únic condemnat (el confés Pedro Cuevas) per homicidi (14 anys); la resta, absolts. Pocs dies després, un d'ells, Juan Manuel Sánchez, participava en una agressió amb navalla al barri del Carme de València.

Ara mateix. Al costat d'on viu la família Agulló algú ha fet una pintada: "Guillem, fotet." "Ara ho fan en valencià -explica el pare-. Són els mateixos que empastifaven les parets del Mestalla insultant el meu fill; aleshores signaven 'C. Vinatea'. Curiosament, d'aquells blaveros ara n'hi ha que s'han apuntat al Bloc Nacionalista Valencià: hi han entrat els blaverets i me n'han triat a mi."
Aquests deu anys no han estat fàcils per als Agulló. "Ens negaren el pa i la sal", explica Guillem. I Carme continua, a poc a poc: "Ens han ficat moltes traves. El deixaren, a ell, sense faena; fins fa cosa d'un any ens trucaven a qualsevol hora del dia o de la nit; ens destrossaren el cotxe... Però res, com més estrenyien, més ganes teníem de tirar endavant."
Guillem recorda els primers anys després de la mort del fill: "La gent s'acolloní. Molt. Rebia amenaces contínuament i la sensació d'impunitat era terrible. Pel que fa a nosaltres... ens costà molt llevar-nos del cap la percepció que érem responsables de la mort de Guillem. Molt. Fixa't fins a quin punt és greu, això." "Ho vaig arribar a pensar mil voltes, -continua Carme-. Si nosaltres haguérem dut una altra vida o haguérem tingut unes altres conviccions, hauríem tingut un fill pijo, però ara seria viu. I això... Fins que dius que no: no ens hem equivocat nosaltres: s'han equivocat ells, els pares d'ells. Mira, en un acte d'homenatge que feren a Castelló de la Ribera, se'ns va acostar una dona que ens va dir: 'Ací en el meu poble hi ha molts Guillems.' Jo no l'entenia, i ella continuà: 'Després de la mort del teu fill, a molts xiquets que ara tenen set o vuit anys els van posar el seu nom. I jo em vaig posar a plorar."

Núria Cadenas, a El temps núm. 982

Finalment, no em queda, sinó recomanar-vos un llibre preciós, La mort de Guillem, del meu admirat i profundament estimat Jaume Fuster. Jaume, a tu tampoc t'oblidem.

Benvinguts

2006-04-29T18:02:00.000+02:00

A vegades no se sap ben bé per què et fa il·lusió fer aquest tipus de coses. Ja ho anirem descobrint, o potser no, potser aquest bloc quedarà com una pàgina més perduda, deixada anar de la mà de Déu pel mig de la gran xarxa. De fet, volia crear-lo com un lloc on anar deixant penjades les meves refelxions personals, així com alguna petita creació sense més importància. Tal com deia abans, ja ens ho anirem trobant. Salut!