Cap al cel obert

Passa-que-t'he vist

ELL

Aquell matí de juny en Jordi havia procurat empolainar-se força. A quarts d'una havia quedat amb l'Èlia, una noia que no coneixia personalment, però amb qui havia parlat molt per Internet. Es van trobar fa uns mesos en un xat, i des de llavors tenien gairebé cada dia una conversa, bé per Internet mateix o bé telefònica, fins avui. No havien quedat abans perquè ella és de l'eixample de Barcelona, i en Jordi no hi podia anar fins havent acabat el curs. I evidentment no es volia resignar que l'Èlia pugés a Girona, no volia deixar passar vés a saber quina oportunitat. Ara ell estava enllestint tercer de filosofia i vivia tot sol en un pis a la ciutat.

A fora feia un dia radiant. Tot i que eren quarts de vuit del matí, mentre en Jordi esmorzava el seu habitual suc de taronja amb pastanaga, el sol ja despuntava amb força, cosa que el va fer content. Havien quedat a Vilassar, on els pares de l'Èlia tenien una torreta noucentista per passar els caps de setmana. Aquell dia havien d'estar fora, a Guipúscoa, de vacances, de manera que tenien tota la casa per ells sols. Sense saber ben bé per què, ell se sentia especialment guapo, aquell matí. I devia ser veritat, perquè de camí cap a l'estació de tren va sorprendre un parell de noies de quinze anys mirant-lo descaradament i xiuxiuejant entre ells. Fantasies seves o no, se sentia content, feliç.

Era un quart de nou quan s'apropava a la taquilla i comprava el bitllet. Només anada, si us plau.

JO

En Jordi no ho sap, però aquells dies que no em podia connectar, que li deia que tenia classe de dansa, jo pujava a Girona. Al principi només era un joc. Farta de llegir les històries de na Lònia Guiu, em va entrar l'ànsia de ser jo, Èlia Fontanals, vint-i-dos anys acabats de fer, la protagonista de la meva pròpia novel·la. D'entrada no sabia gaire com fer-ho, només tenia d'ell una fotografia, que es deia Jordi, a seques, i que vivia al Barri Vell de Girona. Una agulla en un paller, vaja. Però com que no tenia res a perdre, vaig decidir-me a fer cap allà. El primer lloc on vaig anar, va ser el correcte. Pura xamba, és clar. Era una terrassa d'un bar col·locat estratègicament entre els carrers del laberíntic Barri Vell. Tenia clar que podia ser que en Jordi no fos client d'aquell lloc, però estava segura que, si més no, el veuria passar, casa seva no podia ser massa lluny. Potser l'estona van ser quatre o cinc cerveses, que, tot i buidar-me la butxaca, em van ajudar a destensar la situació i a relaxar els nervis que duia tot el dia, però al final el vaig veure. Venia d'un carreró estret i va aparèixer gairebé de sorpresa. I de tanta boira que portava al damunt, de poc me'l deixo passar. Era tal i com sortia a la foto: Baixet, moreno, no especialment maco però sí molt sexi. Tenia allò que en diem un “no-sé-què” que m'agradava molt. Ell va anar directament cap a una taula on hi havia un grup de vuit o deu persones, va demanar la cervesa de sempre, i amb parsimònia, es va començar a fer el mai de sempre. Unes tres o quatre cerveses més tard, quan ja fosquejava, en Jordi es va aixecar de la taula, va pagar i va marxar, i jo em disposava a fer el mateix gest quan vaig veure que entrava just al portal del davant. Vaig comptar: un, dos, tres, quatre,...quinze segons. No falla, al segon que feia setze es van encendre els llums del segon pis. Estava aixecant-me poc a poc, com podia, per pagar i marxar, no fos cas que perdés el tren de tornada, quan un dels nois que estava a la taula d'en Jordi, ara del tot buida es va atansar a mi i em va demanar si podia seure. Jo li vaig respondre amb un somriure, que volia dir que sí, amb prou feines podia articular un mot.

Vam començar a xerrar (més ell que no pas jo), i em va explicar que es deia Marc, que vivia a Girona de feia pocs mesos, i va resultar que també era de Barcelona, curiosament del mateix barri que jo. Vam connectar força ràpid i bé, era un noi molt maco. El problema va venir quan em va demanar què hi feia allà, si no era molt demanar. Jo li vaig respondre amb evasives, no volia que aquell noi em relacionés amb en Jordi. Així doncs, li vaig dir que em deia Eva i que havia anat a Girona de visita, que no hi havia estat mai. Encara que va fer cara de no creure-s'ho, no me'n va dir res. Al cap d'una estona em va comentar si volia anar a casa seva, que em faria alguna cosa per sopar i que m'hi podia quedar a dormir si volia. El cert és que jo encara tenia temps d'agafar l'últim tren de tornada, però em vaig fer la longuis i li vaig dir que sí.

El “sopar”, per anomenar-lo d'alguna manera, van ser autèntics focs artificials. Jo portava un gat històric, i vaig deixar que fos ell qui portés el comandament de la situació. Em va portar fins al llit, i allà em va despullar ben a poc a poc mentre m'explicava no sé quina pel·lícula X que havia vist darrerament i que volia que reproduíssim. Jo li vaig dir que sí a tot, no tenia ganes de rumiar, només volia que en Marc complís la promesa tàcita que m'havia fet. Dit i fet: se'm va posar al damunt i em va penetrar poc a poc però amb energia, controlant el ritme, sense perdre el control. Estàvem molt bé, però de cop, a punt d'arribar a l'orgasme, ell es va aturar en sec, es va aixecar i va desaparèixer per la porta. Jo no sabia on anava, per què em deixava allà d'aquella manera, però estava massa cansada per cridar-lo. Quan va tornar a l'habitació amb un pot de nata, maduixes i una ampolla de cava, jo ja m'havia adormit.

ELL

El viatge se li feia etern. Aquelles esperes estúpides a l'estació de Massanes, tota ben desèrtica, posen frenètic a qualsevol, i en Jordi no en podia ser una excepció. Sort en tenia del MacDonald de torn que duia a la butxaca.

JO

Amb el pas del temps les visites secretes a Girona es van intensificar. Després del primer dia vaig tardar unes setmanes a tornar-hi, perquè tenia por de trobar-me en Marc, però no n'he sabut mai més res. Ara hi penso i diria que el més probable és que no es coneguin, amb en Jordi. Potser a mi em va semblar que venia d'aquella taula, però podria ser que ni tan sols hagués estat al bar en tota l'estona. La veritat és que en l'estat que anava no estava en condicions d'afirmar res...

Pel que fa en Jordi, poc a poc em vaig anar dedicant a observar-ne els costums. Era un noi d'hàbits, en general, tot el contrari que jo. Ja m'agradava. De fet, m'agradaria de qualsevol manera, el simple fet d'estar allà, fent d'espia per mi mateixa, era tan excitant que pagava la pena.

ELL

Estava tan capficat en la lectura que ni es va adonar que li sonava el telèfon. Ho va veure quan una turista va tocar l'ase una cinquantena de cops seguits.

-Si? Ah, hola Marc... Què dius?! I per què no li vas dir res? Aquesta noia... Com dius que es diu? Ah, sí, l'Eva, si la vas veure un altre cop a Girona devia ser per alguna cosa... I que et vas quedar fent l'estaquirot, en seràs de burro... Però si es va adormir devia ser per la trompa que portava, tros de quòniam!! Mira que t'ho he dit vegades... Noi, si no li vas demanar el telèfon és problema teu, haver-ho pensat abans, que a vegades sembla que fas servir més la fava que el cap, per rumiar... Doncs em sembla que t'hauràs d'esperar que torni a aparèixer... I a mi què m'expliques?! Tu sabràs. Tu, et deixo que sóc al tren. Apa... Sí, sí, ja me'n recordo que t'he de gravar el CD, no pateixis. Au, salut, adéu, adéu.

JO

Aquest matí m'he llevat ja pensant amb en Jordi. Per fi li podré veure la cara sense amagar-me'n, i ja en tenia ganes. M'he posat un vestit d'estiu, acabat de comprar, molt maco, i un tanga per tota roba interior; en segons quines situacions un sostenidor fa més nosa que servei. M'he begut el cafè amb llet d'una revolada i m'he fotut a córrer cap a la plaça de Catalunya, que perdia el tren. He ficat la targeta a la màquina i he baixat les escales mecàniques de quatre en quatre.

TU

Per fi arribes a Vilassar ben puntual, mira que ha costat. Baixes del tren i surts de l'estació cap al centre del poble. Creues la carretera general pel pas soterrat, tot ple de cartells de propaganda i frases escrites amb esprai, d'entre les quals destaques un, si més no suggerent, love is in the air. Puges pel passeig dels pins i gires de seguida a la dreta, pel carrer Sant Roc. Ja gairebé hi eres. Només et queda travessar el carrer Sant Joan, Plaça de l'era.. i ja hi ets. Et quedes un moment davant la porta i a la fi et decideixes a picar al timbre. Quan t'obre la porta et quedes bocabadat: l'Èlia, confirmant les teves sospites és una noia preciosa, no massa alta, morena, amb el cabell mitjanament curt, tallat tot just una mica per sota la orella, amb uns pits ni massa grans ni massa petits. A més va vestida amb una camisa de dormir molt sensual i sembla que no hagi de dur res més, la qual cosa et fa escalfar-te més ràpid del que preveies. Ella sense dir res, només somrient t'obre la porta del tot i t'indica que passis. La casa és impressionant, només el rebedor ja fa feredat per l'amplitud que té i per la decoració, estàs convençut que amb qualsevol dels quadres que pengen d'allà et podries pagar ben bé uns quants anys de vida sense fotre brot. Tu encara estàs embadalit mirant el sostre de la casa, que ella ja t'ha agafat la mà i t'arrossega escales amunt, cap al dormitori de matrimoni, una estança encara més espectacular. Hom juraria que l'ha decorat el propi Lluís XIV. El matalàs ocupa gairebé tot l'espai de l'habitació, realment temptador. Ignorant els teus comentaris pomposos sobre decoració i altres estupideses, l'Èlia ja t'agafa per la cintura, i et llença al damunt del matalàs. A tu la situació t'agrada, t'excita profundament que ella sigui tan activa i decidida. En el temps de pensar això, ella ja t'ha descordat un a un els botons de la camisa i ara et mossega suaument els mugrons i et besa tot el pit. Sense aturar-se ni un instant, et descorda els pantalons i la sorprens al no dur posada roba interior. Un tanto, penses. Ella somriu i segueix, t'agafa el membre infladíssim i se l'introdueix a la boca, gairebé amb un punt de violència te'l llepa, et mossega, te'l contrau i te l'infla de nou. A tu et venen onades de plaer. Potser ara ja et comença a incomodar que sigui tan poc primmirada, però per altra banda t'encanta i et posa a mil, no ho pots evitar. Ja t'agrada tant que notes que et ve tot i no pots (ni vols) evitar que ella s'empassi tota la teva llet. Amb un gest de pretesa disculpa, intentes excusar-te per haver anat tan ràpid, però ella t'ignora, es neteja un moment la boca, somriu de nou, i per a sorpresa teva posa una cama a cada cantó de les teves i et cavalca. Té un ritme frenètic, rapidíssim, realment excitant, que a vegades t'obliga a, senzillament, no pensar en res, a deixar la ment en blanc i a deixar que sigui ella qui domini la situació. Ara, poc a poc, notes com el seu ritme decau i el seu cony es contrau lentament. L'Èlia fa un crit de dolor i cau al teu costat, esgotada. Tu et gires i l'abraces, besant-la suaument els llavis. De sobte ella s'incorpora, obre les cames davant de la teva boca i et demana un favor d'amic al qual, evidentment, no t'hi negues, encara que comences a quedar una mica incrèdul davant la fervositat d'aquella noia, que en tota l'estona només ha obert la boca per beure sucs masculins.

JO

Tinc l'horrible sensació d'arribar tard a una festa que he organitzat jo, però a la qual no hi sóc convidada. El tren ha tingut una avaria a l'estació del Masnou, i ens hem hagut d'esperar més de mitja hora fins que no ha vingut un altre tren a dur-nos allà on havíem d'anar. Espero trobar en Jordi assegut al portal, esperant-me, encara que em temo el pitjor. Efectivament, després de passar volant literalment per tots els carrers de Vilassar, no he trobat ningú al portal. Ràpidament he tret el joc de claus de la butxaca i he obert la porta, sigilosament, i m'he ficat dins la casa. Amb prou feines sento res, tan sols un gemec esporàdic d'una veu massa coneguda. Em trec les sabates per no fer gens de fressa i em dirigeixo a pujar les escales.

TU

Amb poques coses a la vida t'agrada entretenir-te tant com amb un bon conilingus, i aquest pagava la pena. Ella s'ha quedat dreta d'esquenes a la porta, i tu t'has ajupit al seu davant per poder “treballar” bé la zona. El joc era perfecte quan de cop...

-Eva!!!

Tens davant teu una noia exactament igual que l'Èlia (o Eva, tal com l'ha anomenat l'altra) i la situació és d'allò més kafkiana. El món s'ha aturat i t'aixeques poc a poc, amb por de no tallar la tensió. La noia amb qui t'ho estaves passant tant bé fa un moment ha envermellit de cop i tan sols murmura unes síl·labes indesxifrables. La de la porta fa cara de pomes agres i se'n va. De cop, però, torna i s'adreça a tu.

-Adéu, Jordi. Digues-li a en Marc que em telefoni ja, si us plau. Ah, me n'oblidava, et presento l'Eva, la meva bessona. És ninfòmana.

posted by Tracalet @ 2:21 PM