Cap al cel obert

Ordint la trama

Aquest és un relat eròtic, escrit íntegrament ahir a la matinada, amb la Lola, la meva gata, jaient damunt els meus peus.

Era un matí de juny, quan ja comença a fer caloreta, i jo encara era al llit, fent el ronsa, com gairebé sempre, aquesta època. Quan va passar això jo treballava als vespres, en una cafeteria del centre. Era cambrera, i ho vaig ser fins que vaig aconseguir acabar la carrera de belles arts. Ara sóc becària a la universitat, i encara gràcies que no he acabat en un museu, com molts dels meus companys de generació. Però bé, anem al cas.
Aquell matí jo era conscient que havia de llevar-me per estudiar: estàvem en època d'exàmens. La pressió d'haver de fer la feina i la suor que m'enganxava als llençols em van ajudar a aixecar-me i anar, descalça, a ficar-me sota la dutxa.
L'aigua freda em va ajudar a treure'm les lleganyes, em vaig vestir i vaig sortir al carrer. La calor de mitjans de juny ja era prou intensa, i encara més en una ciutat seca com Girona, de manera que vaig decidir anar lleugera de roba: tot just duia una samarreta de tirants a ratlles blaves i negres i uns pantalons molt prims de cotó que queien fins just sota el genoll. Fent passeig fins a la “facu” em vaig trobar en Quim, un company de classe, que en venia de mirar els resultats de les notes d'un examen. Es va quedar amb un pam de nas perquè feia una setmana que havien d'estar penjades al taulell i per tota comunicació només hi havia una nota del professor dient que les proves encara no estaven corregides. En Quim és un noi molt normal, ni prim ni gras, ni alt ni baix, i durant el curs amb prou feines m'hi havia fixat, però la veritat és que aquell matí el trobava especialment maco. Anava vestit amb uns pantalons tailandesos marró clar i una camisa prima d'estiu, que duia mig descordada i deixava veure un pit mitjanament pelut. També he de dir que no entenc com aquells ulls verds tan encisadors no m'havien cridat abans l'atenció. En Quim em va proposar d'anar a fer un passeig, que ell no tenia pas ganes d'estudiar, que havia quedat molt fastiguejat per haver-se d'esperar més dies per saber la nota. Jo, conscient com era que a mi sí que em calia repassar alguns temes, vaig dubtar una mica, però finalment vaig dir-li que sí. Em venia de gust passejar amb aquell noi, xerrar una estona, estava segura que ens calia conèixer-nos més a fons. Vam baixar a la Rambla, a mirar botigues, i ens vam aturar en una cafeteria de la plaça del Vi, a fer un cafè. Girona estava molt tranquil·la, un dimarts al matí. Els grups més nombrosos eren d'escolars i de turistes, aquests darrers tots anaven amb les seves sandàlies calçades sobre uns llampants mitjons blancs. Ho vam comentar i vam riure força, en Quim era un noi molt tranquil, però tenia un sentit de l'humor molt fi, i una virtut que m'agradava molt: sabia fer broma quan calia, però mai reia massa ni massa poc, i sempre anava amb un somriure als llavis. Em va explicar que tenia ganes d'acabar el curs per marxar de vacances a Formentera, on ja fa un parell d'estiu que va per vacances. Aquest cop, però, tenia pensat anar-hi amb la colla, a diferència d'altres vegades, que hi havia viatjat amb la família. M'explicava que tenia un “rotllet” amb una illenca, i que es delia per veure-la de nou, ja que durant l'hivern només xerraven per telèfon de tant en tant i, encara menys habitualment, s'escrivien.
Acabat el cafè jo li vaig dir que ara sí, que havia de pujar, que els exàmens s'acostaven perillosament i que havia d'estudiar per força. Ell em va convèncer (per què els nois amb veu dolça i profunda em convencerien de llençar-me per un penya-segat, si calgués?) per anar a repassar el temari als jardins de fora la muralla, un lloc solitari i tranquil, on deia que podríem estudiar amb calma, i que ell m'ajudaria a fer-ho.
Un cop allà vam buscar un raconet aïllat, d'ombra sota un arbre i ens vam ajaure a la gespa. Li vaig explicar que el que tenia més pelut era escultura, ja l'havia repetit una vegada. Ell em va dir que cap problema, i acostant-se a mi dissimuladament va treure els apunts. Va començar parlant-me d'una obra d'un autor molt conegut (que a mi em sonava més aviat poc, ho he de reconèixer), un retrat a mida real d'una dona ajaguda nua. De fet, ell havia estat ordint la trama tot el matí, però jo no en vaig tenir la certesa fins aquell instant: Va començar a assenyalar-me pacientment tots els racons del cos de la dona de la fotografia mentre em passava suaument els dits pel cabell primer, per la nuca, pel coll, tot parlant de cada part del meu cos com si de la model es tractés. Ell no deixava de parlar, amb aquella veu tan suau i profunda, i a mi el joc m'agradava molt, m'excitava profundament, i em vaig deixar fer. Els seus dits anaven lliscant pel meu cos, m'acaronava suaument ara un pit, adés l'altre, el melic, el ventre, baixant per una cama fins al genoll i tornant a pujar per dins la cuixa, acostant-se com qui no vol la cosa, fins a la zona de càstig, que jo començava a tenir lleugerament humida. Allò m'encantava, vaig decidir tancar els ulls i deixar-me fer. Ell, en veure que jo m'hi posava bé va decidir passar a una segona fase. Va deixar de parlar, i va aixecar-me poc a poc la samarreta. Em va començar a besar els pits amb calma però amb delit, mossegant-me lleugerament els mugrons. Els seus llavis i la seva llengua baixaven calmosament pel meu ventre mentre les seves mans desfeien l'obstacle dels pantalons. La meva xona ja gaudia d'un estat humit important, res a envejar a les pluges torrencials de la selva africana, i ell, és clar, se'n va adonar. No li va costar gaire arraconar les calcetes i començar a llepar el sexe per damunt, com qui llepa un gelat tan, tan bo que vol fer-lo durar tanta estona com sigui possible. La seva llengua jugava animosament amb els meus llavis, primer per fora, després per dins fins aterrar al meu clítoris calent, fogós, encès. Em delia i m'estremia, tot alhora, de fet tota jo era un calfred molt gran, gegant. Ell no volia deixar de jugar a aquest joc lent però precís, a aquest joc senzill però tan agradablement complet. Em penetrava una vegada i una altra amb la llengua, mentre amb els palmells de les mans i els dits m'acaronava el ventre, els pits, la cintura.
Puc dir que l'orgasme va ser dels que es recorden durant molt temps i afortunadament no va ser pas l'últim amb en Quim. El millor de tot va ser que vaig aprovar finalment l'examen. L'escultura que vam “treballar” va sortir, i a fe que em va costar fer-ne l'anàlisi. La següent “lliçó” d'en Quim tractava sobre el nu en la pintura, però bé, això ja són figues d'un altre paner...

posted by Tracalet @ 12:34 PM